Marillion

1366x768px

Marillion és un dels secrets més ben guardats de l’escena musical; proveïdors d’una música potent i sovint força commovedora. Tenen una gran reputació gràcies als seus impressionants directes que els ha ajudat a crear una extraordinària base de fans fidels per tot el món.

Steve “h” Hogarth, que lidera ara el grup, quan va arribar en el 1989 hi va aportar sentiments i energia renovats, convertint-se en cantant i lletrista, (el seu cantant original, Fish, va deixar la banda l’any 1988).

Les prediccions de la fi del grup es van esvair ràpidament, ja que mitjançant DOTZE discs van revifar i redefinir el so Marillion. Hogarth, acompanyat dels membres ja existents Steve Rothery (guitarra), Mark Kelly (teclats), Pete Trewavas (baix), i Ian Mosley (bateria) van seguir avançant cap a nous territoris musicals amb una sèrie d’àlbums inventius i emocionals, mostrant poc respecte per les manies dels que marcaven tendències o el que sonava per la ràdio. La formació del grup ha seguit sent la mateixa fins a l’actualitat.

Després de la publicació l’any 1999 del “marillion.com”, la banda va desterrar els espectres de la pressió de la discogràfica i van decidir crear la seva pròpia, Intact Records. Amb aquesta llibertat han sigut capaços de crear la música més brillant de la seva carrera.

Gràcies al, moltes vegades lloat (i moltes copiat), model de negocis musical basat en Internet, Marillion ha desenvolupat una íntima i autèntica relació amb els seus fans. Des d’esponsoritzar una gira pels Estats Units fins a recaptar fons per gravar els darrers discs, la base de fans de Marillion és única per la seva dedicació i estima. Com a resultat d’aquest suport tant incondicional, Marillion s’ha pogut forjar el seu propi camí dins la industria musical convencional. Amb el disc “Anoraknophobia” del 2001, Marillion va fer el increïble pas de demanar als seus fans que compressin el disc un any abans de ser publicat. Més de 12.000 persones van col·laborar per produir i gravar el disc. L’operació es va repetir a l’any 2004 amb l’obra mestra “Marbles”, però en aquella ocasió els diners van servir per ajudar en la campanya de promoció del disc.

Quan els singles “Don’t Hurt Yourself” i “You’re Gone“ van obrir una escletxa en les llistes britàniques del Top 20, (el segon d’aquests entrant directament el número 7), la noticia es va escampar per tot el món. No va estar malament per una banda que no tenia una gran discogràfica al darrera.

Però va ser senzillament l’últim gir en la història d’un grup que sempre ha cregut en la convicció de que el que fan no és simplement entretenir o vendre discs.

El grup ha evolucionat cap a una potent força musical, mantenint una relació molt especial amb els que ja els estimen i seduint a tota la resta.

Al setembre del 2012 van editar el seu 17è disc d’estudi  “Sounds That Can’t Be Made” que els va portar a fer una gira mundial per Amèrica i Europa que finalitzà en dos únics concerts a Barcelona a la sala Bikini amb les entrades exhaurides.

Montreal

0 Comentarios

Dejar una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*